Del seu últim entrenador Miquel Àvila

No sé què puc dir de l’Uri que no s’hagi dit o que no sabeu. A més, jo –tot i que ja el coneixia d’abans- potser sigui el que menys l’ha tractat perquè tan sols fa mitja temporada que us estic entrenant.

Penso que l’escrit que vareu llegir el dia del seu funeral el descriu a la perfecció. Doncs, era una persona alegre i divertida. Això ja queda constatat perquè encara que pogués estar una mica enfadat, quan el miraves, no estava més de 30 segons sense fer la rialleta. També era una persona que t’explicava i et confiava els seus problemes i les seves inquietuds. Això és senyal de que et considerava un amic i com a tal et tenia confiança i valorava els teus consells. Com a entrenador és l’únic que em va comentar algun dels seus problemes extra-esportius.

Com a entrenador no puc deixar de comentar les seves aptituds i valors:

Futbolísticament, era súper ràpid, xutava amb les dues cames, era àgil, habilidós i imprevisible –a vegades potser massa i tot-.
En la situació del joc apareixia quan ningú s’ho esperava per fer una ajuda als companys.
L’actitud i el coratge en cada acció del joc eren envejables i transmetia aquesta empenta i lluita constant als companys.
El seu compromís i implicació amb l’equip i el club eren insuperables.
Respectava a tothom, companys, adversaris, àrbitre,... i al mateix temps es feia respectar.
Era un guanyador nat i això feia que fos molt competitiu. Ja feia un parell de setmanes que estava ensalivant guanyar els dos partits que teníem a casa per poder optar a posar-nos segons.
D’altra banda, a vegades –sobretot per la gent que només el veien durant els partits- podia semblar que fos una mica egoista quan tenia la pilota perquè començava a regatejar intentant passar –quasi sempre amb èxit- pel mig de diversos rivals com si fes un eslàlom en una pista d’esquí. Però ja us puc ben assegurar que la finalitat no era aconseguir el gol ell sinó simplement que per ell –en aquell moment- era més fàcil sortejar tots els obstacles (entenguis rivals) que tenia pel davant que no pas fer una passada a un company.
Això juntament amb els seus xuts en posicions inversemblants que acabaven al fons de la xarxa, el feien únic i diferent.

Si l’hagués de definir en una sola paraula, diria que era una “màquina” i en termes eqüestres també podríem dir que era un “pura sang”.

Possiblement, de tot el que he dit anteriorment no us hagi dit res del que ja sabíeu o teníeu present però ara vull remarcar un fet que va passar als darrers partits i que tot i que en sou conscients potser us hagi passat desapercebut o no li doneu la importància que té.
Aquest detall que us explicaré, juntament amb altres que m’heu fet veure vosaltres tenia previst comentar-los durant aquesta setmana perquè ja us vaig dir que entre tots plegats faríem una valoració de com ens estava anant la temporada en tots els aspectes amb l’objectiu de millorar el que no estàvem fent bé del tot.

Ja us he dit en determinades ocasions que als entrenadors, independentment de que ens importi més o menys el resultat, ens agrada que a la pista els jugadors facin o intentin fer el que s’ha anat practicant en els entrenaments: com defensar en determinades situacions i en funció del rival, el joc, el resultat, etc., jugades d’estratègia, com jugar al contraatac, etc. Això fa que et sentis útil i que pensis que la teva feina serveix per alguna cosa.

Com sabeu, els éssers humans som egoistes per naturalesa i els futbolistes potser encara més.
Doncs bé, l’Uri en els dos darrers partits a casa, en el moment de xutar els doble penals on tots sabem que ell era un dels millors xutadors –per no dir el millor- per comptes d’anar a buscar la pilota per xutar com que ja ho havien fet alguns dels seus companys (en una ocasió el Carles i en l’altre el Sebas) no deia res i en el moment que els seus companys estaven preparats per xutar, apareixia -com aquell qui no vol- per allà al darrera i els hi donava un copet a l’esquena i al cul per animar-los i donar-los confiança. Total els seus companys xutaven i gol !!
Aquest gest, tan humà, tan amigable,... que li sortia de dins sense que ningú li hagués dit descriuen molt bé la bona persona que era.
A mi, com a entrenador i com a persona, independentment del resultat -insisteixo perquè és la veritat- aquest petit detall té un valor incalculable i que segurament mai es podria aconseguir amb els entrenaments, amb el temps,...
Aquest gest és el que m’omplia d’orgull i em feia molt més content que el propi gol. I això que sabeu que a mi també m’agrada guanyar sempre (fins i tot als entrenos).
Ara és un dels grans records que em queden d’ell i tot i que quan hi penso em cauen les llàgrimes estic content d’haver conegut i compartit grans moments amb una persona com ell.

En la mateixa situació, un gran nombre de futbolistes no tan sols no haguessin anat a animar, donar suport o encoratjar al seu company sinó que haguessin estat malhumorats, remugant,... i fins i tot molts desitjarien que el seu company fallés el tir per així demostrar que ells són millors i que a partir d’aquell moment ells havien de llançar els doble penals.

En un món ple d’egoisme, indiferència, avarícia,... ell també era millor i diferent.

La desgràcia ha fet que no li pugui dir a ell de paraula tot el que sento i per això tinc la sensació de que m’ha quedat alguna cosa pendent.
De fet, segurament, el meu egoisme hagi fet que no em pugui estar de dir-vos-ho a vosaltres per quedar-me més tranquil i treure’m una mica d’angoixa de dins meu.

Espero que a vosaltres us faci reflexionar per ser millors persones que futbolistes perquè si estimeu als amics, als companys, a la família,... tant com l’Uri us estimava a vosaltres aconseguireu la felicitat que ell no ha pogut disfrutar.

Procureu recordar els grans moments que heu viscut plegats i en el dia a dia apliqueu les bones maneres i consells que segur que us ha ensenyat per tal de dignificar-lo.

Uri, sempre estaràs entre nosaltres !!

Estic segur que quan no tinguis partit amb l’equip del cel ens ajudaràs i ens donaràs la força necessària per lluitar i continuar endavant. I, esperem que en els doble penals no ens falti el teu copet a l’esquena per donar confiança al llançador. Símbol inequívoc d’un gran company i amic.

M’agradaria afegir unes poques paraules, ja que penso que després del que ha dit el meu germà es pot entendre perfectament com era l’Uri, només destacar que:

El “pura sang” tenia actituds que voldria que recordéssim sempre, com:

ESFORÇ: No es donava mai per vençut, feia la seva feina i volia ajudar en la dels demés.

ALEGRIA: La rialleta dins i fora del camp

REFLEXIÓ: Sempre es preguntava en veu alta “i ara... què?, encara podem, no?”

ORDRE: Tenia la seva pròpia manera de concentrar-se (necessitava prendre la camiseta cap a casa).

RESPONSABILITAT: En el seu moment va entendre perfectament que havia de tirar del carro, de l’equip.

EFICÀCIA: Dels millors xutadors, dels més ràpids, dels més durs, dels més infranquejables, dels que moltes vegades obria l’aixeta,...

AUTONOMIA: Sabia quan li feia falta cuidar-se i ho feia

LLIBERTAT: En el seu moviment, pensament,...

SUPERACIÓ: Mai en tenia prou, escoltava i intentava fer-ho millor, més vegades.

GENEROSITAT: No tenia problemes en ajudar o deixar fer els companys.

PRUDÈNCIA: Sempre esperava el moment oportú per parlar o actuar.

AUTODOMINI: Coneixia el seu cos a la perfecció, per això feia el que molts mai farem.

SENSIBILITAT: Molt sensible tant dins com a fora del camp, sabem com li afectava tot.

COMPRENSIÓ: Penso realment que és dels que més a entès el joc i la seva complicitat amb companys (amics) i contraris.

PERSEVERANÇA: El seu potencial físic feia que la seva insistència es veiés recompensada.

CREATIVITAT: No cal dir les diferents coses que feia i que ningú esperàvem que fes (sorpresiu)

SOLIDARITAT: Un company més en que la responsabilitat i les ganes (il·lusió) el feien pensar en tots (inclús els que no tenen fitxa).

AUTOEXIGÈNCIA: No deixava de fer un exercici fins que mínimament n’estava convençut de que li havia sortit bé.

ACTITUD CRÍTICA: Quan no li sortien les coses era dels primers a reconèixer-ho i li agradava sentir les diferents versions per rectificar ràpid.

TREBALL EN EQUIP: Sempre estava pendent de que tots participessin o estesin atents en les diferents jugades d’estratègia o tàctiques.

SER POSITIU: Sempre trobava que hi havia possibilitats, li costava voler problemes, ràpid reaccionava de manera positiva per solucionar les coses.

ACCEPTACIÓ DE LES LIMITACIONS PRÒPIES: Es coneixia perfectament

ACCEPTACIÓ DE LES LIMITACIONS DELS DEMÉS: Les comprenia i l’ajuda i suport es feia notar.

DISFRUTAR AMB ELS ALTRES ABANS DE GUANYAR: Li encantava guanyar, però li encantava més trobar-se amb els seus i fer un partidet, sense pressió per poder fer coses inversemblants que tots admiràvem.

PENSAR EN GUANYAR:  Últimament personalment i com equip havia millorat molt, això ho sabia, i per això aquesta confiança el portava a creure-s’ho.

En podria afegir moltes més, és clar, i també es podrien manifestar millor, però el “pura sang”, l’Uri ja diria: val, val, però sortim ja no? Sortim o què? Va que podem !

Normalment quan marxa algú estimat sempre se’l vol fer quedar millor, perquè pobret, ai, ai... Res de res, encara que sóc persona de quedar bé, no vull que penseu que vull justificar la meva personalitat, si no el fet evident de com ens a afectat aquesta pèrdua. És impossible no veure’l al costat nostre entrenant i jugant, de ben segur que ens donarà l’empenteta que deia el meu germà.

Tinc molta ràbia, impotència, acumulada a l’interior, que em fa pensar i pensar i per moltes voltes que hi dono, res, no trobo respostes. Moltes vegades m’he qüestionat perquè passen aquests fets tant malaurats o d’altres per l’estil, i res de res, no arribo a cap resposta satisfactòria per molt fictícia (rebuscada) que me la prepari.
Amb tot això vull dir que la tristor i l’angoixa apareixeran en molts moments de la nostra vida i, aquests moments, de vegades són inesperats i durs i, d’altres són moments buscats pel record, l’apreci i l’admiració cap aquell ésser estimat, llavors seran moments esperats i tendres. Llavors tot i sabent que no hi ha resposta, sabem que podem intentar orientar l’itinerari dels nostres sentiments (no és gens fàcil), per trobar més moments esperats i tendres. Una estoneta de reflexió, en moments difícils i en moments de felicitat, ens ajudaran a viure, a viure amb ell, el “pura sang” per sempre.

Per fer front a aquestes desgràcies ningú té una llibreteta, ni els psicòlegs, però sí que ens ha de fer reflexionar i veure, que ser cada dia millor persona no es tant difícil, crec que l’Uri ho estava intentant i en molts aspectes aconseguint.

Hem d’aprendre a ser senzills, hem de saber ajudar i donar sense esperar res a canvi, hem de estar satisfets mentre intentem fer les coses bé, hem de posar-se a la pell de l’altre, hem de saber escoltar, hem de poder dir la veritat sense por, hem d’acceptar la veritat sense rancors, etc... en definitiva els drets i deures que ens fan assumir des de que som en aquest món ens han d’ajudar a entendre i valorar el dia a dia, en molts aspectes, sobretot els d’humanitat, com si fos l’últim.